HISTÒRIA DELS GEGANTS DEL PLA
(per Núria Estrada en motiu del bateig dels gegants)
En el temps que els vents tenien la missió d’ajudar el regne vegetal a engendrar i poblar la terra, quan en un indret era un caos de vegetació sense ordre ni mesura, les forces de la terra cridaven en assemblea i oferien reialme a la força que trobés un millor i adient indret per convertir-lo en habitatge d’humans.
Un dia els déus assenyalant unes terres del litoral mediterrani endins, feren la proposta de nomenar sobirà del lloc, qui trobés l’ indret més adient per convertir-lo en vilatge.
Sortí el Serè d’occident i va dir-se:
-Serà el meu gust!
La Marinada feia dies que volia trobar-se amb el Serè, la seva bravura la tenia encisada:
- L’aniré a buscar, -va dir-se, i intentaré que el trobem junts.
Vet aquí que el Serè amb la seva embranzida, furient per no deixar que ningú li passés al davant, va topar amb la muntanya que el rebutjà i el féu enrere, just quan de la mar pujava frisosa la Marinada. Al pla de la muntanya es van trobar l’un enfront de l’altre.
La Marinada feliç i manyaga, va dir dolçament:
- No trobes fort Serè, que fóra bonic tenir aquí el nostre indret?
- I quina raó hi trobes, marinera Marinada, perquè sigui aquí i no en un altre? –contesta ferreny el Serè.
La Marinada, mirà enrere buscant amb delit una resposta. De cop veié la seva mare, la mar, i digué:
- Mira! Des d’aquí es veu la mar. El primer lloc de la terra endins, que es fa visible.
El serè bramulà de satisfacció i de la ressonància del bramul arribaren els reis de la natura els quals trobaren l’ indret predestinat. El Pla d’aquella muntanya seria el reialme del Serè i de la Marinada.
I s’organitzà una festa. El dia era assolellat, amb un cel molt blau, l’airet era capriciós: una bufadeta de Serè, una altra de Marinada. La terra era seca.
En arribar els veïns convidats: La Tramuntana del nord, i el Llevant de l’est s’adonaren que faltava la pluja, llavors com a regal, el Llevant cridà i mogué els núvols, i la Tramuntana els espremé, i va ploure.
I aquella terra de sequera, la pluja la despertà, i festejant l’esdeveniment les herbes d’aquella contrada: roselles, espernallac, menta, coscoll, bruc, espígol, créixens, farigola, penical, malva, estepa, romaní, ravenisses, violes, violins, trèvol, corpus, gavarrera, esbarzers, ginesta, sajolida, ruda, eura, fonoll,... donaren perfum i verdor.
I els ocells; àguila, aligot, becades, garses, gralles, alosa, estornell, cadernera, esparver, cogullada, còlit, corb, falcó, falcilla, merla, mussol, òliba, oreneta, oriol, rossinyol, reietó, puput, pardal, passerell, pastoreta, picot, pinsà, tord, tórtora, tudó, xarrasclet, pit-roig,... cantaren en delit.
I els arbres boscans; pins, alzines, ametllers, figueres, avellaners, lledoners, serveres, cirerers,... fruitaren feliços, esperant uns amos de la terra, que els tindrien cura i conrearien.
Mentrestant, en el temps, els sarraïns feien la guerra per les contrades i el rei Jaume I, amb les seves tropes, venint de Catalunya Vella, va passar per aquell indret i va olorar el perfum d’unes flors, i els cants d’uns ocells, i l’amor de dos vents que en trobar-se es deien paraules d’amor. Es va aturar i en mirar a la llunyania va veure el mar, el primer poble que veia el mar, i sense saber d’on li venia la idea va dir:
- Aquí hi farem una església.
I després de l’església s’hi va anar fent un poble: El Pla.
D’aquesta manera, reialme de vents, i desig de rei, el Pla sempre serà lloc de vida, de treball, d’amor i de vent.
Comentaris